453 Text 2

Respecte al tema de la religió, pensem que cal distingir clarament la religió de l’espiritualitat.

Entendrem per religió el fenomen social i ideològic de construcció de paradigmes pre racionals amb finalitats explicatives i d’ordenació social.
En aquest sentit al llarg de la història ha servit per a donar cohesió a les societats, ordenar la seva conducta ètica, satisfer les expectatives mundanes i transmundanes, suplir l’absència de la ciència lògico-racional i atorgar sentit a una existència incerta.

Espiritualitat es pel contrari la recerca filosòfica (en sentit etimològic d’amor al coneixement”) quan transcendeix la raó. És la via del coneixement interior (“coneix-te a tu mateix”), la recerca de la veritat, la bellesa i el bé des del ésser total (no només amb el pensament). Busca més la il·luminació que la comprensió, la consciència que la ciència, el ser que l’actuar.

En totes les cultures s’ha donat aquest camí espiritual, molt sovint lligat a la religió, però no sempre tancat en el context religiós. Totes les religions han començat amb grans intuïcions espirituals i poc a poc han sigut devorades per la religió dogmàtica. L’espiritualitat però s’ha mantingut dins les religions amb els corrents místics (mística cristiana, sufisme, tantrisme,...)

Podem trobar doncs persones espirituals i religioses (buscadors del coneixement que segueixen ritus o accepten paradigmes ideològics socials); persones espirituals i no religioses (que busquen el coneixement però no s’adscriuen a cap institució d’àmbit social religiós); persones no espirituals i religioses (que no es preocupen pel coneixement transcendent però segueixen les normes socials de les religions) i persones no religioses ni espirituals.

La religió es diferencia de l’espiritualitat en que aquella és pre racional i aquesta post racional. La religió busca sobretot satisfer les necessitats emocionals i socials de les persones (per això té tanta importància la comunitat dels creients i l’acció social de les esglésies) No supera les proves racionals ja que es fonamenta en una fe obedient i sumisa; desconfia de la raó perquè és irracional. És el caldo de cultiu ideal del fonamentalisme i el fanatisme. Infantilitza l’home i no el deixa créixer.
L’espiritualitat en canvi busca la satisfacció dels anhels més elevats, no tem la raó sinó que l’aborda i la transcendeix (és transracional) Es viu de forma íntima i individual i es fonamenta en l’autonomia i l’aventura del coneixement. No es sotmet a cap dogma o norma social i s’orienta directament a la realització.

Sota aquesta distinció un xic maniquea i expressament simplista a fi d’exemplificar una diferència d’essència (no de matís) podem veure amb claredat que el futur desitjable de la religió seria la seva desaparició. L’espiritualitat en canvi hauria d’expandir-se.
Les funcions que fa la religió actualment les hauria d’assumir la societat civil madura i democràtica: l’acció de justícia social, de crítica al capitalisme, d’ètica humanista,... ha de ser tasca de la comunitat de ciutadans perquè són objectius socials clarament polítics i econòmics. Cal educar els ciutadans en els valors de la solidaritat i la justícia, no com un imperatiu transcendent sinó com una exigència del nou estadi evolutiu de la humanitat. (els drets humans tenen més legitimitat que els 10 manaments perquè són fruit de la maduresa i la decisió lliure dels humans i no una imposició divina).

Mentre la societat evoluciona a nivell social, els individus han d’evolucionar a nivell espiritual. La pervivència de la religió és la pervivència de la nostra immaduresa social (col·lectiva) i espiritual (com a individus).

Girona, novembre de 2003.


Aquest text elaborat per alguns membres de l'EdF a partir d'una conferència que vam escoltar, va servir de document base per a la sessió del mes de desembre.

(tornar a Textos )